dilluns, 27 de desembre de 2010

Les estrenes

Un dels records més bonics de la meua infantesa són les estrenes de Nadal de Petrer. Bàsicament, les estrenes eren una gratificació econòmica que els parents més propers (avis, oncles i cosins dels pares) donaven als xiquets en l’època de Nadal. Lògicament, el regal era rebut amb alegria pels caganius, malgrat que eren els pares els qui realment administraven els diners, si més no fins a arribar a la preadolescència, moment en què ja ens veien prou grans perquè els gestionàrem nosaltres mateixos.

Gratificació monetària a banda (les estrenes sempre anaven bé per arrodonir el preu d’aquell regal que anhelàvem: “Mira, això ho comprarem amb les estrenes d’enguany!”, deien els pares), de les estrenes el que realment em cridava l’atenció i m’agradava de debò eren dues coses: el nom, per una banda, i el ritual que hi anava associat, per l’altra.

Pel que fa al primer aspecte, el lingüístic, la denominació es estrenes (així és com es diu en petrerí autèntic) [*] era per a mi tota una novetat, ja que, amb aquest significat, aquesta paraula és totalment desconeguda en el català del meu poble, Vilanova (que era el que jo aleshores coneixia més bé). Anys després, però, em va cridar l’atenció comprovar que alguns vocabularis de barbarismes de Nadal acudiren a la meua expressió (les estrenes) com a equivalent genuí del castellanisme aguinaldo. En tot cas, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB, l’imprescindible Alcover-Moll) recull el següent en l’entrada estrena: "Gratificació, regal en moneda o en espècie que es fa a algú per celebrar el començ d’una cosa, la primera notícia, una festa anyal, etc.; allò que es dóna de més a més del preu contractat; cast. aguinaldo (el que es fa per Nadal o Cap d’any), albricias (el que es fa en ocasió de rebre la primera notícia d’una cosa), propina [...]. S’usa sovint en plural." El DCVB també recull el verb estrenar amb aquest significat: "Donar estrenes" (potser és en aquest sentit, doncs, que cal interpretar el refrany “Per Nadal, qui res no estrena res no val"). Pel que fa a l’etimologia d'estrena, l’Alcover-Moll diu que ve del llatí strena, que ja tenia aquest significat. D’altra banda, també és interessant constatar que, en alguerès, dels Reis es diu Tres Reis o les Estrenes, perquè “primer anàvem ame una taronja a mos estrenar i mos posaven una moneda dins la taronja” (Jaume Corbera Pou: Caracterització del lèxic alguerès, UIB, Palma 2000, p. 214).

Respecte al segon punt, les estrenes eren normalment lliurades als pares en les reunions amb parents, en les visites que fèiem a alguns familiars o en les trobades espontànies al carrer: en aquest darrer cas, sobretot quan els xiquets havíem crescut i ja havíem deixat de ser-ho, l’encontre sempre començava amb l’exclamació de sorpresa del nostre interlocutor, sobretot si era dona: “Xica, que fadrins!”, volent dir: “Que majors que s’han fet estos xics!”; acte seguit el pare o la mare rebia les estrenes i la seqüència acabava amb la besada d’agraïment que els menuts fèiem als grans.


La Pensió Regina, la casa dels meus avis paterns, a Petrer (l'edifici va ser enderrocat recentment).

De totes les estrenes, però, les que recorde de manera més entranyable són les del meu avi Conrado, el pare de mon pare, bàsicament perquè el ritual era un xic més elaborat. El iaio Conrado era un llaurador de Petrer ja jubilat que quasi sempre anava vestit amb tratge i portava barret, un aspecte que a nosaltres, els seus néts, ens imposava cert respecte, malgrat que el seu tracte sempre va ser afable. Doncs bé, el dia de Nadal –quan dinàvem junts la família per part de mon pare—, l’avi Conrado ens citava a tots els cosins a una determinada hora abans del dinar (la dina, en petrerí) al menjador de sa casa. Aleshores, es treia un paper de la butxaca on hi havia una llista manuscrita amb els noms de tots els cosins per estricte ordre d’edat (jo sempre era el tercer, després de mon germà Jorge i del meu cosí Jose, un mes més gran que jo, i darrere venien Fernando, Ignacio, Sergio, ma germana Pubi, Lorena, Pablo, mon germà Ximo i Óscar) i, al costat, la quantitat de diners assignada a cadascun (en pessetes, esclar). Lògicament, els més grans sempre rebien més diners que els més petits, les estrenes dels quals moltes voltes eren gairebé testimonials. Llavors, el meu avi procedia a la lectura pública dels noms i posterior repartiment de les estrenes (que guardava en una caixa de puros), un per un, que a canvi li tornàvem la consabuda besada.

No cal dir que, la majoria de vegades, aquelles estrenes servien per pagar-nos l’entrada del cine (el desaparegut Regio, al carrer Leopoldo Pardines, on ara hi ha El Campus dels Estudiants, o el Cervantes), un lloc, a banda de la fira, on habitualment anàvem tots els cosins després del dinar de Nadal.

El cas és que durant la nostra estada a Petrer per les festes de Nadal la pregunta que tothom ens feia a nosaltres, els més menuts, era: “¿Ja t’han donat es estrenes?” o "¿Ja t'han estrenat?". I un responia, orgullós, detallant la quantitat que ja havia acumulat. Siga com siga, malauradament va arribar un moment que els grans ens van deixar de donar es estrenes: m’imagine que aquest va ser el dia que vam deixar de ser xiquets.

[*] En la variant dialectal de Petrer, l’article femení normatiu les s’ha convertit en es, ja siga per conjunció amb la forma masculina (els pronunciat /es/), ja siga perquè, per un fenomen de fonètica sintàctica, s’ha produït el pas les > es. Així, en bon petrerí es diu es dones, es xiques, es festes, es taules... Només es conserva l’article les en l’expressió de les hores: Són les dos, les tres, les deu...

Foto 1: un carrer del nucli històric de Petrer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada