dimarts, 25 de juliol de 2017

Castells descarregats i castells carregats

Pilar de 6 a l'Arboç, el 1902 (foto: Col·lecció Joan Vallès i Figueras).


La conferència de Jaume Rosset “El que preferim no saber sobre el risc dels castells”, pronunciada primer en la XXI Jornada de Prevenció de Lesions en el Casteller (l’1 d’abril d’enguany a Barcelona) i repetida després a Tarragona (el 8 de juny passat), ha tornat a posar damunt la taula (el tema és una mica cíclic) la qüestió de no donar cap valor als castells només carregats.
Qui això signa donaria el seu ple suport a aquesta iniciativa si impliqués un benefici immediat en la seguretat dels castells, però en tot cas celebra que hi hagi debat.
És en aquest sentit, i amb el propòsit de facilitar informació sobre la qüestió, que escrivim aquest apunt.
Sovint se sent a dir que al segle XIX un castell no es considerava fet si no es descarregava i que, en canvi, va ser durant la Decadència (a partir del 4 de 8 carregat per la Colla Vella de Valls a l’Arboç l’any 1932) que els castells carregats van passar a tenir consideració.
Però ¿d’on surten aquestes afirmacions?
El vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa, en el seu llibre publicat per primera vegada el 1934 (1997: 25), diu: “Els castells s’han de fer i desfer. Un castell no es dóna per llest fins que tots els castellers tornen a ésser en terra. Si abans d’arribar aquest moment cau del castell, aquest es dóna per esguerrat i cal repetir-lo.”
El cas és que les paraules de Blasi tenen la seva confirmació en algunes actuacions del vuit-cents, en què sabem que una colla tornava a intentar un castell després d’haver-lo només carregat. Un exemple seria el 5 de 9 del 1883. En una diada a Valls, la Colla Vella el va carregar en un primer intent (El Eco de Valls: “Las dulzainas señalaban la ascensión de l’enxaneta, y el castell estaba hecho. Faltaba lo más difícil, el descenso de los xiquets. L’enxaneta de La Vella llegaba ya abajo, se oyó un murmullo general y las esperanzas se derrumbaban con aquella torre de carne humana”), va caure en una segona temptativa i, per fi, a la tercera, el va descarregar.
Precisament és aquesta extensa crònica d’El Eco de Valls (Català i Roca 1981: 186) la que, a propòsit d’un intent desmuntat del mateix castell a càrrec de la Colla Nova (només faltava l’enxaneta, que al final va tenir por i va recular), diu que “[...] un castell no se considera realizado hasta que l’enxaneta y l’aixecador han descendido de la cúspide pisando nuevamente el suelo.”
D’altra banda, el folklorista Joan Amades, en el primer volum del seu Costumari català (1950), afirma: “Un castell no es considera com a enllestit del tot fins que ha saltat a terra el darrer segon: si mentre es descarrega es produeix algun incident, hom el dóna per fracassat i no compta” (Català i Roca 1981: 186).
Fixem-nos que, en aquest cas, queda clar que el valor d’un castell carregat seria nul (“no compta”), és a dir, igual que el d’un intent, i el mateix sembla que vulgui dir Blasi quan afirma que el castell “cal descarregar-lo”.
Per un altre cantó, és interessant ressaltar que les tres citacions reproduïdes aquí no coincideixen respecte al moment en què un castell cal considerar-lo descarregat: quan tots els castellers tornen a tocar el terra (Blasi i Amades) o quan l’enxaneta i l’aixecador toquen el terra (El Eco de Valls).
¿Els castells carregats no valien res?
Però ¿els castells només carregats no tenien cap tipus de valor durant l’època vuitcentista, com es podria deduir de les citacions que acabem de llegir? Doncs sembla que no era exactament així, a partir d’una lectura de les cròniques de l’època i d’altres detalls.
La nostra hipòtesi és que, en general, en el passat els castells carregats sí que tenien algun tipus de valor o, dit d’una altra manera, que la seva consideració no era estrictament la mateixa que la d’un castell que queia abans de carregar-se.
En tot cas, sí que semblen clares dues coses: que com més baix és el nivell casteller d’una època més valor es dona als castells només carregats i que, efectivament, sembla que va ser a partir del 1932 que es va començar a valorar d’una manera sistemàtica tots els castells només carregats.
Fixem-nos en un detall de la crònica del 5 de 9 del 1883 que sembla delatar el fet que, fins i tot durant la Primera Època d’Or, carregar un castell tenia una certa consideració (a partir d’ara les negretes són nostres): “Las dulzainas señalaban la ascensión de l’enxaneta, y el castell estaba hecho.” L’ús del verb fer sembla indicar que carregar el castell era una fase ben diferenciada en el bastiment d’un castell i que, per tant, se li donava cert valor (cf. “Ni pal ni gol: carregat i prou!”, de Josep. A. Falcato).
Hi ha altres exemples d’això que diem.
La crònica que documenta el primer castell de nou de la història, fet a Tarragona el 1851, diu: “La primera [torre] se completó, pero al descender el niño que forma la cúspide la torre, o mejor dicho la veleta, desplomóse por su base […]”. Fixem-nos que tot i que el castell només es va carregar es fa servir el verb completar.
Un altre exemple el tenim en una crònica de Ramon Roca Vilà sobre l’actuació que va tenir lloc al Catllar el setembre del 1877: “Hiciéronse además los tres pilans de nou, que no llegaron a deshacerse, por haber tenido la mala suerte de resbalársele un pie al cuarto, a causa del sudor.” Aquí comprovem que sembla que hacer vulgui dir ‘carregar’ i deshacer, ‘descarregar’. Per tant, si el castell el van fer, vol dir que ja se li atorga un cert valor.
El mateix cronista escriu això sobre l’actuació de Santa Tecla del 1879: “Levantó [la torre de 5 de 8] la Nova y al tenerla hecha se cayó.” Novament s’utilitza el verb hacer com a sinònim de ‘carregar’. però a més, la locució tenerla hecha denota idea de completesa, d’haver completat, com a mínim, una primera part de l’execució del castell.
Finalment, sobre l’actuació de Sant Joan a Valls del 1883, el diari La Opinión diu: “Una vez terminada ésta [la torre de á nueve pilastras] se desplomó […].” Notem que s’usa el verb terminar tot i que el castell només es va carregar.

D'altra banda, també és important destacar el fet que d'alguns castells fets per darrera vegada durant la Decadència (i que no es tornarien a fer fins bastants anys més tard) hi ha el record de quan van ser carregats per últim camí. Per exemple, se sap que el darrer 4 de 8 carregat de la Decadència es va fer el 1908 a Vilafranca: sens dubte, si el castell només carregat no hagués tingut cap valor no s'hauria recordat aquesta data.
Fotos, films i literatura
Hi ha, però, un altre detall que ens inclina a pensar el que hem defensat fins ara: que els castells carregats tenien algun tipus de consideració, que el seu valor no era completament nul. Ens referim al fet que hi ha algunes proves que demostren que, en alguns casos, els castells de l’antigor s’aplaudien quan es carregaven és a dir, quan l’enxaneta feia l’aleta. Això implica, d’entrada, un reconeixement; en cas contrari, no tindria cap sentit que l’enxaneta fes una salutació ritual en arribar a dalt de tot del castell.
N’hi ha exemples en la literatura, fotografies i filmacions de l’època (també és cert que també hi ha mostres del contrari, és a dir, de fotografies on no es veu a ningú picar de mans quan es corona un castell).
Un exemple de fotografia seria la d’un 3 de 6 fet a Vilafranca en l’època de la Decadència (segona dècada del s. XX), on es veu part del públic aplaudir el carregament del castell (Miralles 2013: 102).
Pel que fa a la filmació, es tracta d’una pel·lícula que recull castells de la festa major de Vilafranca del 1912, localitzada a l’Arxiu Històric Comarcal de la localitat. Tal com afirmen Pere Ferrando i Salvador Arroyo (2003): “[...] un dels detalls curiosos a tenir en compte és el fet que la gent aplaudeix en el moment del seu coronament, malgrat que llavors les construccions no es consideraven completades fins que es descarregaven”.
Finalment, a la novel·la Vilaniu (1885), l’escriptor vallenc Narcís Oller descriu així el moment de carregar-se un pilar de 6 que serà portat al balcó: “De sobte esclatà un picament de mans universal: l’enxaneta havia arribat a dalt de l’aixecador i mig aclofat encara feia amb els braços aquell batiment d’ales que entre els de l’ofici se’n diu fer l’aleta. La gralla [...] acompanyà aquell senyal de triomf. El castell era fet, calia només restablir l’equilibri, posar-lo a plom, i l’obra estava acabada.”
En conclusió: creiem haver demostrat que, en general, durant el segle XIX i l’època de la Decadència el valor atorgat als castells només carregats no era nul, atès que el moment de fer l’aleta tenia un reconeixement com a culminació d’una fase important de l’execució del castell.
Això no obstant, sembla que aquest valor era inferior al que tenen actualment els castells carregats, en part hereu del fet que, a partir del 1932 (durant la Renaixença), la consideració atorgada a un castell només carregat va esdevenir sistemàtica. 

Referències bibliogràfiques
BLASI I VALLESPINOSA, Francesc (1997). Els castells dels Xiquets de Valls. Valls: Cossetània Edicions, Col·lecció L’Aixecador 1 [1a edició: 1934]  

CATALÀ I ROCA, Pere  [et al.] (1981). Món casteller, volum I. Barcelona: Rafael Dalmau, editor.

FERRANDO, Pere i Salvador ARROYO (2003). “Uns castells de pel·lícula: repàs a les primeres filmacions castelleres”, a El 3 de Vuit, 19.1.2003. 

MIRALLES I FIGUERES, Eloi (2013). Castellers de Vilafranca. Precedents: Valencians i Xiquets. Primera Època: 1948-1956. Vilafranca del Penedès: Castellers de Vilafranca.

1 comentari:

  1. Molt interessant la recerca i la reflexió, Xavier.

    Deixa'm, però, que et faci una objecció al teu argumentari.

    Tu sustentes una part del teu raonament en el fet que es constata que, en castells del tombant del segle XX, s'aplaudeix l'aleta (i fins i tot en el fet mateix que es faci el gest de l'aleta).

    Per mi això no és un argument ni a favor ni en contra de si es dóna valor al castell carregat, només és un argument a favor que es considera l'aleta un moment rellevant.

    Necessitaríem veure què fa el públic en el moment que el castell, després de carregat (i aplaudida l'aleta), cau. Si llavors la gent l'aplaudeix, vol dir que carregar-lo ha tingut valor. Si no s'aplaudeix vol dir que carregar-lo no ha tingut valor. Si tinguéssim aquesta informació, llavors sí que podríem argumentar sobre el valor del castell carregat a partir dels aplaudiments del públic, penso jo.

    ResponElimina